Una informació econòmica útil per saber les conseqüències que patirà europa aviat, basat amb la situació econòmica dels EUA i els moviments econòmics i financers. Quan estats units estosega, europa es costipa i l´economia mundial se´n ressent globalment.
Traduït de l'anglès per a Rebelión per Germán Leyens i revisat per Horaci Garetto És oficial. Anota´l en el teu calendari. Ha començat la fallida de l'economia d'EUA.Va ésser anunciada el dimecres al matí, el 13 de juny de 2007, pels
escriptors d'economia Steven Pearlstein i Robert Samuelson en les pàgines del Washington Post, un dels mitjans més destacats i preferits de l´èlit monetària d'EUA .
La columna de Pearlstein tenia per títol: El boom de
la captura d'empreses a punt de trencar" relacionada amb
l'extraordinària quantitat de deute incorregut comparada amb
els beneficis reals de
les companyies "capturades" .
En llenguatge notablement alarmista
per a
les pàgines usualment ultra-insulses del Post, Pearlstein va escriure: "És impossible predir amb exactitud quan d'arribarà el moment de
la veritat i
tots acabin per adonar-se que
els preus
que són pagats per
aquestes companyies, i
el deute incorregut
per a donar suport
les adquisicions,
són insostenibles. Quan això
ocorri, no serà
gens bonic. En
general, cauran
els preus de
les accions i
les valoracions de
les companyies.
Els bancs anunciaran doloroses passos a pèrdua,
alguns fons d'
alt risc tancaran les seves portes, i
els fons d'inversió informaran de rendibilitats decebedores.
Algunes companyies es veuran forçades a
la fallida o a
la reestructuració."
A més, "
la caiguda dels preus de
les accions durà a
les companyies a reduir les seves contractacions i les seves inversions,
mentre els governs es veuran obligats a augmentar
els impostos o a reduir
els serveis, ja que disminuirà l'
ingrés en concepte d'
impostos sobre els guanys de
capital. I
la combinació de
la reducció de
la riquesa i de
les majors
taxes d'interès acabarà per dur als consumidors a fer marxa enrere en el seu
consum finançat amb deutes. Va succeir després dels col·lapses dels bons escombraries i
els "estalvis i préstecs" a
fins dels anys vuitanta. Va succeir després del daltabaix de
la bombolla de
la tecnologia i de
les telecomunicacions a
fins dels anys noranta. I succeirà
aquesta vegada."
La columna de Samuelson: "La fi del crèdit barat," va deixar
la porta lleugerament
oberta en cas que el
col·lapse no
sigui tan sever. Va escriure
sobre el
tema dels augments de
les taxes d'interès: "A
mesura que augmenta el preu del diner,
la presa de préstecs i
l'economia podrien afeblir-se.
La profunda
caiguda immobiliària podria empitjorar. . Podríem també descobrir
que el perllongat període de crèdit barat ha deixat
una ressaca desagradable."
Altres escriptors
que escriuen des de plataformes
menys prestigioses
que el Post han
estat parlant també de
l'aproximació d'
una fallida financera fa un parell d'anys.
Entre ells ha
estat l'economista Michael Hudson, autor d'un article
sobre la bombolla
immobiliària amb el títol: "El nou
camí a
la servitud" en
l'edició de maig de 2006 de Harper's.
Hudson ha
estat parlant en
aquesta entrevista d'
una "ruptura de
la cadena" de pagaments
que conduirien a un "Crack econòmic perllongat,
llarg" amb "deflació dels
actius," "incompliments massius de pagaments d'
hipoteques," i
una "immensa apropiació d'
actius" pels
rics que puguin protegir el seu
efectiu mitjançant el rentat de diners i
la protecció amb bons en
divises estrangeres.
Entre els quals estan llests
per a beneficiar-se amb el crack està el Grup Carlyle, el fons d'
alt risc
que inclou a
la família Bush i a
altres inversionistes d'
alt perfil amb connexions governamentals
que donen accés a informacions confidencials. Un memoràndum de gener de 2007 als gerents de
la companyia del soci fundador William I. Conway, Jr., va aparèixer recentment
que assenyalava
que, quan
acabi l'actual "
entorn de liquiditat" – és a dir el crèdit barat -,
la "oportunitat de comprar serà
una ocasió
que succeïx una vegada en
una vida."
El
fet que el crack
estigui sent anunciat en
les pàgines del Washington
*Post mostra que és
cosa feta.
Els Bilderbergers, o qualsevol
que sigui al que
respon el Post, ja
ho han
decidit.
Deixa saber a
tots perquè no
queda dubte que és hora de tancar
les sortides, posar-se a
cobert, acumular dos anys de
menjar en
llandes, blindar els seus
actius,
el que sigui.
Els quals pagaran
les conseqüències serà
la gent del carrer els
actius de la qual estan carregats de deutes,
tals com desenes de milions de
deutors hipotecaris, milions de
joves que deuen préstecs estudiantils
que segons
la nova llei de fallida "reformada" en l'any 2005 mai podran
ser cancel·lats, o vastes quantitats de
treballadors amb plans 401(k) %[
comptes de jubilació patrocinades per les seves empreses.] o
altres plans de pensió
que estan
combinats amb el
mercat de
valors.
En
altres paraules,
sona com si estiguéssim en 2000-2002, però tal vegada en
una escala molt major.
Llavors va
ser "només" el
dècim pitjor mercat de
caiguda d'
accions en
la història.
Aquest llavors es va esvair un bilió de dòlars..
El que converteix la situació actual en particularment injusta és
que la recuperació
precedent que ara
arriba a la seva fi –
la dels "desocupats" – va
ser tan anèmica.
Ni Perlstein ni Samuelson arriben al fons de
la crisi, encara que ells,
menja Conway del Grup Carlyle, subratllen la fi del crèdit barat. Però
les taxes d'interès
són fixades per gent
que dirigeix bancs
centrals i institucions financeres. Podran
ser influenciats per "el
mercat," però el
mercat és controlat per gent amb diners
que volen incrementar al màxim els seus beneficis.
La clau per al que està succeint és
que la Reserva Federal es
nega a seguir el
model establert durant el perllongat
regne del president de
la Reserva Federal, Alan Greenspan, reaccionant
davant tendències econòmiques desestabilitzadores amb grans inversions de crèdit
com ho va fer durant
la bombolla de
les "punt.com" dels anys noranta i
la bombolla
immobiliària de 2001-2005.
Aquesta vegada, el
successor de Greenspan, Ben Bernake, es
queda tranquil.
Mentre l'economia es
balanceja sobre l'
abisme,
la Reserva Federal d´USA
permet que les taxes es
mantinguin fermes.
La Reserva Federal afirma que la seva
política de
taxes fermes es
deu al perill d'augmentar "
la inflació bàsica." Però això no
pot ser veritat. El major ítem de
consum,
cases i béns immobiliaris, està sobrevivint artificialment. Oficialment, l'atur és
baix, però sobretot gràcies a llocs de treball
mal pagats en l'àrea de serveis a EEUU.
Les matèries
primeres han pujat, incloent
els aliments i
la gasolina, però no és un
motiu suficient
per a permetre
que se
submergeixi tota l'economia nacional.
Així que
què succeïx en realitat? En realitat, és simple.
La diferència en
l'actualitat és
que Xina i
altres grans inversionistes de
l'estranger, incloent a magnats petroliers d'Orient Pròxim, estan dient a EUA
que si
les taxes d'
interessos baixen, , no seguiran duent els seus diners a EEUU. El tan necessaris diners
per a finançar
els tremends dèficit
comercials i
fiscal d'EUA .
Per descomptat ens vam ficar en
aquest destret al transferir
les nostres fàbriques de
manufactures a
Xina i
altres mercats de
mà d'
obra barata durant
l'última generació.
La "hegemonia del dòlar" està tenint un efecte contraproduent. En
els fets,
Xina està utilitzant els seus dòlars
nord-americans per a reemplaçar al Fons Monetari
Internacional com prestador a
les nacions en
desenvolupament a Àfrica i
altres llocs.
Com un
insult addicional,
Xina ara podria estar dictant
una nova generació de decadència
per als
nord-americans que es
veuen obligats a comprar els seus productes en gran superfície Wal Mart duent al màxim
el que queda del nostre deute disponible en targetes de crèdit.
Fa
prop d'un any, un antic funcionari del Tresor de Reagan,
que és ara un
conegut comentarista de
la televisió per cable, va dir
que Xina s'havia convertit en el "banc d'EUA" i va comentar
que "ara és
més barat imprimir diners
que produir cotxes." ja, ja.
És veritablement sorprenent
que cap dels candidats
polítics de
la "línia dominant" de
qualsevol dels
partits hagi tractat aquest tema en la seva campanya.
El que passa és
que tots estan considerablement finançats per
l´èlit financera
que es beneficiarà no
importa quant vagi a patir
l'economia d'EUA.
Tots els candidats, amb
l'excepció de Ron Paul i Dennis Kucinich tracten a
la Reserva Federal
com si es tractés de
la cinquena imatge gravada en el
Munti Rushmore. I fins i tot
els així cridats progressistes guarden
silenci. El cap de setmana abans que apareguessin
els articles de Perlstein/Samuelson, va haver
una immensa
conferència progressista a Washington, cridada "Taming the corporate giant" %[Domant al gegant corporatiu]. Ni
una sola sessió va
ser dedicada a
temes financers.
Què és probable
que passi?
Jo suggeriria quatre guions possibles. 1. Acceptació per la població d'EUA d'una prosperitat disminuïda i d'un rol en decadència en el món. Somriu i
aguanta.
Viu amb els teus pares fins que tinguis quaranta anys en lloc de trenta.
Treballa dos o tres treballs en temps
parcial, si pots trobar-los.
Mor jove si perds la teva atenció sanitària.
Declara fallida si pots, o simplement escapa't dels teus deutes fins que tornin a imposar la presó per a deutors com ho han fet a Dubai. Mentrestant,
Xina compra més i
més propietats,
cases i negocis en EUA,
com han suggerit economistes propers a
la Reserva Federal. Si ets un
immigrant il·legal
emprenedor, diverteix-te augmentant
l'economia clandestina,
evita les llicències i
els impostos per a negocis, i
lloga grups de
cases als teus
amics.
2. Els temps de crisi econòmica produeixen tensió
internacional i
els polítics tendeixen a anar a
la guerra en comptes d'haver d'escoltar
la lletja melodia de
l'economia.
L'exemple clàssic és la depressió mundial dels anys trenta
que va conduir a la Segona Guerra Mundial. Les condicions en
els pròxims anys haurien de ser tan dolentes com llavors. Podríem tenir
una guerra veritablement gran si EUA
decideix d'una vegada per sempre armar-se de valor i arremetre
contra Xina, o qui
sigui.
Si ja no volen els nostres dòlars o els nostres Bons de deute, com si els llencem unes bones bombes nuclears? 3. Tal vegada acabem per tenir finalment una revolució sigui de la dreta o del centre involucrant llei marcial, suspensió de la Declaració de Drets, etc., combinada amb alguna espècie de dictadura militar o de treball forçat. En tot cas ja anem a mitjan camí en aquesta adreça. Oblida't d'una revolució de l'esquerra. No els agradaria que algú s'enutgés amb ells per ser massa radicals. 4. Podria
haver un veritable
intent de
reforma, tal vegada fins i tot un
intent, encara que
sigui, només de tornar al Nou
Tracte?
Ja que les causes de la crisi són monetàries, així ho serien les solucions. El primer pas seria que el Sistema de la Reserva Federal fos abolit com un banc d'emissió i una transformació del sistema de crèdit de la nació en un servei públic genuí pel govern federal. D'
aquesta manera podríem reconstruir
la nostra infraestructura manufacturera i pública i desenvolupar
una política de garantia dels ingressos
que beneficiaria a
tots.
Aquesta última és l'única solució assenyada. Existeixen reformadors monetaris que saben com fer-lo si algú els dóna una petita oportunitat. Richard C. Cook és autor de "Challenger Revealed: An Insider's Account of How the Reagan Administration Caused the Greatest Tragedy of the Space Age." Analista de la Reserva federal
retirat, la seva carrera va incloure
treballs amb
la Comissió del Servei
Civil d'EUA,
l'Administració d'Aliments i
Drogues,
la Casa Blanca de Carter, i
la NASA,
seguits per vint-i-un anys amb el Departament del Tresor d'EUA Ara és un escriptor i consultor instalat a Washington. El seu
llibre "We Hold These Truths: The Hope of Monetary Reform," serà publicat més endavant durant aquest any.
El seu
lloc en
la Xarxa es
troba a:
www.richardccook.com
